“¿Les dones han d’anar despullades per entrar al Metropolitan Museum? Menys del 5% dels artistes al Metropolitan Museum són dones, però el 85% dels nus són femenins”. El cartell que al 1989 les Guerrilla girls van col·locar en front al Metropolitan Museum de Nova York ens fa reflexionar sobre el paper de la dona a l’art.
El 1985 el MOMA (Museum of Modern Art) de Nova York va celebrar una exposició d'art contemporani titulada An Internacional Survey of Painting and Sculpture. Dels 169 artistes que van participar en ella, només 13 eren dones. Davant del museu es manifestava un peculiar grup contra aquesta desigualtat: eren dones, portaven màscares de simis i es feien dir Guerrilla Girls. Compartien un sentiment de frustració en comprovar que a la fi de segle les diferències entre els sexes persistien i les dones artistes continuaven sense tenir un veritable reconeixement.
Els seus noms es desconeixen perquè eren anònimes, però sabem que ho constituïen dones de diferents edats i procedències ètniques; no sols artistes (pintores, escriptores, directores de cinema,comissàries d'exposicions i historiadores de l'art). Ocultaven els seus rostres amb màscares de simis inspirades en el personatge de King Kong, que utilitzaven com a símbol de domini masculí, i en les seves intervencions públiques utilitzaven com a pseudònim els noms d'artistes mortes com Frida Kahlo, Eva Hesse o Lee Krasner, reivindicant així els assoliments que aquelles havien aconseguit.
Van crear pòsters, anuncis per a autobusos i desplegables per a revistes, pretenien arribar a totes parts i van utilitzar les tècniques que tenien al seu abast i el llenguatge publicitari per a aconseguir-ho.
Mostraven al públic la discriminació que vivien les dones artistes, acusant directament les institucions que mantenien tal discriminació. Els seus missatges plagats d'ironia, les seves declaracions provocadores i el misteri que envoltava la seva identitat, van contribuir a atreure l'atenció i despertar interès
Les seves protestes també es van centrar en la discriminació racial, i es van implicar en altres temes com l'avortament, la violació o la pobresa. Van escriure dos llibres, van donar conferències en museus i escoles de tot el món, van enviar milers de cartes de denúncia etc. La seva proposta va ser difosa i imitada arreu del món.
En 1999 el col·lectiu, que ja havia crescut considerablement, va decidir establir-se com a Guerrilla Girls Inc., però només un any més tard va començar a disgregar-se, el grup de performers i el comando online es van establir per separat.
Aquest col·lectiu va ensenyar a creure i a lluitar pels drets d’una manera pacífica i efectiva a través de l’art, amb la ironía, originalitat i enginy. De fet, amb la seva obra, conviden a tothom a identificar les injustícies per les quals cal protestar. Com elles mateixes afirmen, no cal ser membre de les Guerrilla Girls per poder lluitar pels drets de les persones:
«We could be anyone; we are everywhere»
https://www.guerrillagirls.com/
Lara Bel i Francesc Escriche. Departament de Visual i Plàstica
